Metodologia de treball

Per realitzar aquest treball ens hem centrat a llegir el mite d'Ovidi i diferents còmics d'Spiderman, intentant abarcar totes les sagues i versions d'aquest per tenir així més informació sobre el personatge. També ens em ajudat d'algunes pàgines web, així com marvel.com i Viquipèdia, entre altres, a més d'altres llibres com la enciclopèdia catalana.
Val a dir que Albert Gobern s'ha centrat més en el mite clàssic, mentre que Joaquim Torres en el modern, tot i que els dos hem contibuït també en la part de l'altre per obtenir més idees i corretgir faltes.
Finalment, vam grabar el vídeo, resumint el text escrit en aquest blog i fent-ho més amè.
Volem agraïr a diferents biblioteques com la Biblioteca pública Xavier Amorós de Reus, a la biblioteca pública de Tarragona i, sobretot al CRAI de la Universitat Rovira i Virgili per proporcionar-nos part de la informació necessària, i a la Factoria de la URV per ajudar-nos a realitzar el vídeo.

Video

Conclusions

Tot i que la trama de la història és completament diferent, en alguns punts, es pot entreveure que els creadors d’Spider-man han buscat aquesta relació amb el mite clàssic, sobretot quan es fan referències directes al personatge, com es pot veure al musical Turn off the dark, o més indirectes, com fer altres personatges femenins amb facultats d’aranya, un dels quals, fins i tot, se'l anomena Aracne.
Amb aquesta i altres històries podem veure clarament com els mites clàssics segueixen influint en nous personatges fantàstics, i, per tant, també podem entendre la importància d'aquestes obres al llarg dels anys, i de com han arribat a influïr tant en la societat. 
Les bones obres mai es perden.

Relacions del mite i el còmic amb altres històries contemporànies

La història d'Spider-man va sortir a la llum per primera vegada a l'agost del 1962, a la revista de la companyia Marvel Comics “Amazing Fantasy” número 15 (fig.1), fent un capítol pilot. Aquesta aparició va obtenir molt d'èxit entre el públic i l'any següent es van començar a editar els còmics, de la mà d'Stan Lee i Steve Ditko, i la primera sèrie d'aquests còmics es va dir The Amazing Spider-man, i es van arribar a fer diferents sagues sota diferent noms com Peter Parker: The Spectacular Spider-Man, The Superior Spider-man, etc. i actualment ja porten més de 700 capítols que segueixen en augment. A més dels còmics que només tracten d'ell també apareix en altres, en que surt amb més superherois de la companyia, com és el cas de The Avengers, entre altres.

A més dels còmics també les nombroses sèries de televisió i 4 pel·lícules, anomenades Spider-man 1, 2 i 3, i The Amazing Spider-man, aquesta última estrenada al 2012.

Per últim trobem que, fins i tot també s'ha arribat a fer un musical, anomenat Spider-Man: Turn Off the Dark, un musical realment interessant per a nosaltres, ja que aquí hi entra el personatge mitològic d'Aracne, com a ànima bessona del protagonista.

Aquesta obra es cenyeix força a explicar la vida de Peter Parker segons o fan els còmics i la primera pel·lícula, però hi afegeix aquest al·licient del mite clàssic. Tot comença quan Peter agafa el llibre del mite d’Aracne, seguit d’aquesta escena, apareix Aracne que explica la seva història al públic. D
esprés d’això s’interpreta la transformació d’Spider-man fins que aquest mata a l’assassí del seu tiet a la manera original dels còmics, però després torna aparèixer Aracne, aquest cop com a personatge integrat en la historia, doncs aquesta anima en Peter per a que utilitzi els seus poders per defensar la justícia, i li diu que ella el protegirà. A més el personatge clàssic també li ajuda a dissenyar la vestimenta d’Spider-man. Durant la resta de la història en que el superheroi lluita contra el seu arxienemic, Green Goblin, entre altres malvats, Aracne se li apareixerà en somnis en els moments en que estigui decaigut, per animar-lo a seguir amb la seva tasca.

Altres evolucions del mite també hi són dintre de l'univers de Marvel, doncs a més d'Spider-man, trobem alguns personatges més que adopten les propietats d'una aranya, en general sobresurten dos caràcters que han aconseguit fer-se nom entre el públic, casualment aquestes super heroïnes són dones, el qual té més relació amb el mite clàssic; es tracta de Jessica Drew, anomenada Spider-woman, va tenir la seva primera aparició el 1977, i va ser creada com a contrapartida femenina de Peter Parker; i la segona Spider-woman és Julia Carpenter (fig.2), que adoptarà el nom del mite clàssic, Aracné, la seva primera aparició va ser el 1984, i es va crear com a substitució de Madamme Web, una mutant aràcnida que passa els seus poders psíquics a Arachné.

Relacions del mite i el còmic amb altres històries clàssiques

Prenent com a fil conductor la tela, podem dir que les moires (les parques pels romans) tenen relació amb Aracne, ja que les 4 són teixidores. De les moires en surt la figura catalana de la Balanguera, símbol de Ses Illes.

De la mateixa manera que les moires teixeixen el fil de la vida, Spiderman teixeix el fil amb què salva les vides dels seus conciutadans.

Es diu també que les Moires són filles de Arakne, una personificació del destí que se l’aparella amb Cronos. Aquesta s’hauria aparellat amb Zeus i de la unió n’haurien nascut les tres Moires: Cloto (Nona), l’encarregada de la filosa, Làquesis (Decima), la que cabdella el fil, i Àtropos (Morta), la que el talla amb les tisores d’or.

Comparació entre els mites clàssic i actual

A primera vista, tots dos són personatges relacionats amb les aranyes, però de diferent manera: el primer com la primera de totes les aranyes i el modern com a superheroi amb poders provinents de les aranyes.

Un dia una aranya mossega en Peter Parker convertint-lo en Spiderman, i des de llavors comparteix facultats amb aràcnids, com per exemple la de llençar teranyines per atrapar als malvats i per desplaçar-se per la ciutat com ho fa en Tarzan per la jungla. Les altres facultats que adquireix són molta flexibilitat, una força sorprenent, una rapidesa inhumana i el seu famosíssim sentit aràcnid, que l’avisa del perill. Aracne no adquireix poders de les aranyes, car la seva és una metamorfosi a aranya, és a dir, es converteix completament en l'aràcnid.

Val a dir que els dos personatges utilitzen la seva transformació per fer un bé a la societat, Aracne ho fa teixint i creant art, mentre que Spider-man ho fa servir per a mantenir la pau al món.

I, per últim, trobem que si bé Aracne era orfe de mare, en Peter Parker és un jove orfe de pare i mare que viu amb la seva tia vídua.

Descripció de la història d'Spider-man i el seu rerafons

El mite d’Spider-man, creat per Stan Lee i la Companyia Marvel Comics, ens relata la historia del jove Peter Parker es converteix en un super-heroi que adquireix les propietats d'una aranya.

Peter Parker és un noi nascut a Nova York, orfe des de petit i criat pels seus tiets, de com un estudiant intel·ligent i amant de la ciència, a la vegada tímid i introvertit, el qual havia patit molts abusos per part de companys de classe durant la seva vida.

Un dia va assistir a exposició de ciència, on s’hi trobaven diferents insectes, una aranya de les que hi estaven exposades es va escapar i va passar per uns conductes que contenien partícules radioactives que van irradiar l’aranya, i aquesta va picar a en Peter a la ma, dotant-lo de poders aràcnids, com una extrema agilitat, rapidesa i força, la habilitat de enfilar-se per les parets i la capacitat de llençar teranyines a més d’un sisè sentit, anomenat sentit aràcnid, que detectava i l’avisaven dels perills imminents que l’envoltaven.

Una nit, un lladre va assassinar el seu oncle, Peter Parker sabia qui havia estat i el va perseguir per fer-li pagar pel seu crim, donant-li la mort, des de aquell dia va voler utilitzar els seus poders per defensar la justícia sota el nom i la màscara d’Spider-man.

Al llarg de la seva història va fent enemics i aliats, superant les adversitats i mantenint la pau al planeta.

La història ens mostra com un noi jove, estudiant, de classe baixa i, més aviat, marginat per els altres nois, es pot convertir en un heroi amb una empenta, només cal saber fer servir de la millor manera les facultats que es tenen, doncs hi ha una frase, dita per l’oncle d’en Peter abans de morir, que hi aporta aquest sentit i que es va repetint en forma de leitmotiv al llarg de la història: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”.

La elecció d’aquesta mena de personatge és un innovació en el món dels super-herois, doncs trenca amb l’estereotip de l’home adult que es alt, musculat i seriós, així com Superman, Batman, etc. sinó que opta per tot el contrari, aconseguint també l’atenció d’un públic jove, que es senti identificat amb el protagonista.

En el rerefons social de la història, hi trobem clarament el reflex de la societat contemporània americana, explicada des de el punt de vista dels mateixos americans, una societat aparentment preocupada per la cultura i la ciència i on sempre s’intenta fer veure que es mira pel ben estar de tots els ciutadans. En diferents punts de la història també hi trobem crítiques a estereotips de persones dolentes, a més dels delinqüents contra els qui combat Spider-man, que són els abusadors d’institut, els quals acaben rebent el seu càstig corresponent per tot el que li han fet a en Peter en el passat, que ens ensenya la moral de que al final els dolents ho acaben pagant i, a més, estan molt relacionats amb gran part dels lectors, que també van a l’institut; d’altra banda trobem al típic cap de la feina exigent i un tant malèvol, que en aquest cas és el director del diari Daily Bungle, on treballa Peter Parker com a fotògraf, el qual a més de ser desagraït i rigorós, sempre publica notícies en contra d’Spider-man, tractant-lo de delinqüent, el qual fa que també es converteixi en una espècie d’enemic al qual no pot fer res, cal dir que aquest personatge també és un element que li dóna un important toc humorístic als relats.

Mite clàssic: Aracne rivalitza amb Pal·las en l'art de teixir la llana

Segons ens explica Ovidi Nassó a la seva obra “Les Metamorfosis”, Aracne era una jove de Lídia filla
del colofoni Ídmon, que treballava la llana i orfe de mare, que havia estat també de poble i d’igual condició. Tot i pertànyer a una família d’ofici humil, Aracne s’havia fet famosa mercès al seu art de teixir. La gent, sorpresa de tanta habilitat i despresa, li preguntava si tot ho havia après de Pal·las (la dea Atena o Minerva pels llatins com Ovidi). La superba Aracne, però, s’ofengué, car la tècnica era seva, de la mateixa manera que ho era la destresa, i mai ningú li ho havia ensenyat. La dea, quan ho sentí, baixà al món dels mortals disfressada de vella i aconsellà la jove teixidora de demanar perdó pels seus mots. Aracne, ufanosa com era, féu callar amb males maneres la vella, que acte seguit es descobrir i reptà la noia a veure qui teixia millor. Segons el mite ovidià, això és el que teixiren les dues competidores:

“Pal·las brodà la roca de Mart a la cecròpia ciutadella i l’antic debat sobre el nom de la contrada. Dotze celestes, al voltant de Júpiter, seuen en alts setials amb augusta gravetat; el seu rostre diu el nom de cadascun dels déus; la imatge de Júpiter és la d’un rei. Fa el déu del pèlag dret i colpint amb el llarg trident les abruptes roques, i del mig de la ferida de la pedra raja la mar, penyora per la qual reivindica la ciutat. A ella mateixa es dóna un escut, es dóna una llança d’aguda punta, es dóna un elm sobre el cap, es defensa amb l’ègida el pit i figura que la terra, colpida per la punta de la seva llança, produeix un rebrot ple de fruits de l’esblanqueïda olivera i que els déus se n’admiren; una Victòria és la fi del seu treball. Perquè tanmateix amb exemples entengui l’emula de la seva glòria quin premi ha d’esperar de tan folla audàcia, en els quatre cantons afegeix quatre debats, brillants per llur color, que es distingeixen per la petitesa de les figuretes. Hi ha en un dels angles la tràcia Ròdope i l’Hemus, ara glacials muntanyes, cossos mortals en un altre temps que es van atribuir els noms de les supremes divinitats. En un altre cantó hi ha el fat miserable de la mare dels Pigmeus; havent-la vençuda en una contesa, Juno li manà d’ésser grua i de declarar la guerra als seus propis pobles. Pintà així mateix Antígona, que gosà en altre temps contendre amb la consort del gran Júpiter, i que la reial Juno transformà en ocell; i no li serviren Ílion ni el pare Laomedont perquè amb ales, blanca cigonya, no s’aplaudeixi ella mateixa amb picaments de bec. En el sol angle que resta hi ha Cíniras en abandó; se’l veu abraçant els esglaons d’un temple, membres dels seus fills, i porar, ajagut a la pedra. Voltà la vora extrema de pacífica olivera; aquest és el límit i amb el seu arbre posa fi a l’obra” (“Ovidi, Les Metamorfosis” VI, 70–102).

“La meònia dibuixa Europa, enganyada per la 
imatge d’un brau: creuries que és veritat el brau, que les mars són veritat. Ella mateixa semblava mirar les terres que ha deixat i cridar les seves companyes i témer el contacte de l’aigua que l’assalta i encongir les tímides plantes. Representà així mateix Astèire, retinguda per una àliga que l’estreny, representà Leda, jaient sota les ales del cigne; afegí com, amagat sota la imatge d’un sàtir, Júpiter omplí la bella Nicteida d’un doble fruit; com va ésser Amfitrió quan et va prendre a tu, Tiríntia; auri quan enganyà Dànae, i amb focs l’Apòsida, pastor per a Mnemòsine, serp virolada per a la Deioda. Tu també, Neptú, et mostra canviat en amenaçador vedell per a la donzella Eòlia; tu sota la figura d’Enipeu engendres les Aloides, moltó, enganyares la Bisàltida; i també et conegué, cavall, la de rossos cabells, dolcíssima mare de les collites; et conegué alat, crinada de serps, la mare del cavall alat, et conegué dofí, Melanto. A tots aquests donà llur aspecte i l’aspecte dels llocs; hi havia Febus amb la imatge d’un rústic, i com adés havia portat ales d’esparver, adés una pell de lleó quan, pastor, es rigué de la Macareida Isse; com Líber enganyà Erígone amb un fals raïm, com Saturn, tornat cavall, creà l’ambigú Quiró. L’extremitat de la tela, voltada d’una tènue franja, té flors entreteixides amb lligams d’eura” (“Ovidi, Les Metamorfosis” VI, 103–129).

Quan Pal·las veié la magnificència de l’obra i la seva temàtica, presa de ràbia i enuig trencà la tela i colpejà fina a quatre vegades Aracne. Aquesta, plena d’ira, es col·locà un dogal al coll i es penjà. Davant d’una escena tan macabre, la deessa s’apiadà de la pobra Aracne i, compadida, l’alleujà amb els següents mots:

“Viu, tanmateix, però sigues suspesa, malvada [...] i la mateixa llei del càstig, perquè no comptis amb l’esdevenidor, sigui dictada a la teva nissaga i als teus darrers néts” (Ovidi, “Les Metamorfosis” VI, 136–138).

Pal·las la ruixà amb sucs de l’herba d’Hècate que, en entrar en contacte amb Aracne, la convertí en una aranya, obligant-la a teixir per sempre més

Aquest mite mostra com una noia de classe baixa pot fer certa fortuna i pujar esglaons a la societat si s'esforça en la seva tasca, que en aquest cas és teixir.

Tot i això, Ovidi ens avisa que per molt bons que siguem no ens podem creure millors que els deus, i qui ho fa rep el seu càstig, ja que els deus estan sempre per sobre nostre. En aquest sentit ens recorda, per exemple, a la història de Licàon, quan el rei d’Arcàdia dubta de Zeus i aquest el castiga per això transformant-lo en llop.